Avui llegia via un retweet d’@urko, un interessant i a la vegada reconfortant article del PAIS d’avui, que diu coses com:
Hablar solo no es de locos
Conversar con uno mismo tiene muchas ventajas, según el psiquiatra Luis Rojas Marcos. Es un desahogo y rebaja la tensión emocional. Poner palabras a los sentimientos, con o sin público, ayuda a sacarlos de la cabeza
Podeu llegir la resta del article AQUI i res després en podeu fer un autodebat per decidir si hi esteu d’acord o no…
Meet mr.Campbell és un projecte que neix de la ma de l’amic Octavi Segarra i d’un servidor. La veritat és que cap dels dos recordem molt bé com vam decidir tirar-ho endavant, però arran de parlar sobre el tema, vam decidir fer algunes proves a veure de què érem capaços d’aconseguir de forma conjunta. I d’una forma tímida però continuada hem anat donant forma al que ara ja és una realitat que comença a rodar amb vida pròpia.
Us deixo amb la web i espero en breu poder dedicar més posts a explicar noves sobre la criatura:
La blogosfera, cada cop guanya terreny versus els intents de fer macrowebs amb informació (generalista o especialitzada), no estic descobrint res de nou…
És per això que una de les eines que més utilitzo a diari és el Google Reader, i si conec l’opció per compartir les entrades que considero interessants (de fet per la banda dreta hi ha una columna titolada “google Reader Shared Items” on surt el que vaig destacant). Però considero que no n’hi ha prou i tenia ganes de fer una entrada setmanal recollint les entrades que més m’han cridat l’atenció, que he trobat més interessants, que penso que s’han de compartir…
Pequeños Cuentos y Grandes Locuras…
El Pequeño Cuento de… El Hombre y la Luna…
La amaba desde el primer momento en que la vio. Siempre supo que sería capaz de cualquier cosa por ella. Y el día que reunió el valor suficiente, fue a verla. La miró fijamente a los ojos y le dijo: “Te quiero. Y sin dudarlo ni un instante, sería capaz de darte lo que tu quisieras.”. Ella lo miró desconfiada. “¿Lo que yo quisiera? Pues te diré lo que más quiero. ¡Quiero la Luna!”. Él asintió y se retiró pensativo.
A partir de ese momento trabajó sin descanso para poder pagarse unos buenos estudios. Aprendió con total dedicación para adquirir los conocimientos necesarios. Logró grandes avances tecnológicos. Fundó una empresa con la que consiguió hacerse rico. Se hizo lo suficientemente importante como para ser una influencia mundial. Impulsó la carrera espacial. Normalizó los viajes a la Luna. Cambió leyes. Privatizó el suelo lunar. Y finalmente compró aquello que su amada deseaba.
Habían pasado 25 años y volvió para verla. La miró fijamente a los ojos y le dijo: “Aquí la tienes”. Emocionada y desconcertada se lanzó a sus brazos. Lo besó apasionadamente. “No creía que ningún hombre fuera capaz de tal gesta para lograr mi amor. ¡Tú eres lo que más quiero!”. Él, la apartó de su lado y la miró con desprecio. “¡Maldita seas! ¡A mí ya me tenías hace 25 años…!”.
Ramón…
Blog molt recomanable amb microrelats de la má de l’amic Ramón Lázaro. Entrada original: AQUI!
Los portales de empleo en internet son legales pero no son leales: entrevista en Cuatro (693)
Hace un par de semanas escribía en Twitter que “ayudar a buscar trabajo dando una lista de portales de empleo es como ayudar a buscar pareja con una lista de discotecas”. Dicho de otra forma, las páginas de ofertas de empleo en internet crean muchas más expectativas que oportunidades reales para encontrar trabajo, las cuales además varían mucho en función del perfil de los candidatos: las personas con más experiencia y cualificación tienen muchas más posibilidades de acceder a ofertas. Los servicios para el empleo en internet, al igual que las redes sociales profesionales, dan más a quién más tiene, como comenté en el reportaje de El Pais Semanal, Conectados, la era de las redes sociales…
Interesantíssim article sobre els portals d’ofertes laborals, llegeix tot l’article a la font original: Yoriento.com
Salamero, el restaurant situat a la costa Barcelonina, ha decidit amenitzar les hores de radio, amb una bonic “jingle”, que podem sentir a RAC1 (la poso com exemple perquè és on l’he sentit jo i desconec si per altres emissores també l’emeten) per mirar de captar clientela, i perquè explico això sota el títol estranyes coincidències publicitàries (III)? doncs perquè em dona a mi que els “creatius” no van esperar que les muses els visitessin i van sortir a buscar de “caceria”…
l’anunci: salamero (haig de buscar un bon reproductor per Wordpress algun consell?)
i mentrestant penso d’on poden haver tret l’”insipiració” em poso de fons un videoclip de Facto Delafé…
Aquest post no té cap sentit més enllà d’alertar que si busqueu el número 23 el trobareu! (ho vaig aprendre aquest cap de setmana passat viatge de Castelló amb l’amic Xavi Ruiz…)
Portar un blog és complicat, intentar portar-ne 3 és una bogeria, com a mínim per a mi. És per això que he unit tots els blogs que portava, sota el meu domini personal, un domini que vaig comprar fa molts anys, y on mai havia trobat que publicar.
Així doncs d’ara endavant, la máquina que hace: ¡PING!, ciclops wordpress i de seis caras, queden tots units i remenats a:
(si apareix una adreça més llarga al navegador, és perquè encara estic en procés de solucionar uns temes tècnics)
El setembre del 2007 (ara fa uns dies) vaig decidir obrir un compte a blogger, un d’aquells rampells que ens agafen a molts (quants blogs han quedat orfes a la primera o segona entrada?) i d’una forma o altra li he anat donant certa continuïtat, cada cop menys, fins que ha arribat al punt en el que està, sense entrades noves i sense activitat alguna, bé excepte algun comentari SPAM. I és per això que he pensat de forma seriosa deixar de publicar-hi, en conseqüencia tancar-lo i eliminar-ne les entrades, o… donar-li una última, última oportunitat, és per això que com qui comença de nou, borro el format del blog, poso la plantilla blogger per defecte, i penso si em cal un blog, i sobretot si tinc res interessant per explicar…
Tots sabem que un ingredient imprescindible a la nova cuina, són els preus abusius, per això quin millor nom per un plat de disseny ultra innovador.
Molts dies sense postejar porto (sembla que ja no sé ni ordenar les frases, bé no saber-ne mai he).
Com sempre no per falta de coses per explicar (la meva vida és molt interesant, ui si!), sinó per falta de temps o de ganes o d’una barreja perfecte d’ambdues que fa impossible fer ni una trista entrada… però torno a postejar, com a mínim una entrada més abans d’acabar l’any, i es que hi ha un “event” que no volia passar per alt al blog, i és que:
ESTÁN PREPARANDO EL DISCO DEL PEZÓN!
Aquest passat cap de setmana un grup de Mataronins (i un Mataroní renegat) hem anat en peregrinació fins a Madrid a contribuïr amb cuatre brams en el que segur serà el disc del proper any (tiembla Bisbal, esto si va a ser ingcreibleh!), però perquè explicar-ho jo? si ho expliquen ells dia a dia amb una crònica a peu de estudi:
Més dia a dia al seu canal de youtube!